Avui hem pogut dur joguines a l’escola. Era una de les ordres boges.
A l’aula cada nen i cada nena m’ha explicat què havia dut i per què li
agradava jugar amb aquella joguina.
Jo he dut el meu primer io-io. Me’l van regalar els meus pares quan vaig
treure un notable de matemàtiques a segon… ja fa quasi 40 anys. Em va costar un
any d’esforç aconseguir aquell regal.
Qui m’havia de dir aquell dia que, en el futur, seria senyoreta i
ensenyaria les mates que tant em van costar. Encara recordo el cartró amb les
taules de multiplicar que cada nit repassava amb el meu pare i els mals de caps
que em donava la “cartilla de problemas”.
Quan l’Inés m’ha ensenyat el seu io-io, m’he emocionat i m’han vingut
tots aquells records al cap.
El seu io-io estava lluent. El meu, tot ratllat de tants cops que li vaig
donar quan intentava fer les figures.
Avui m’he adonat d’una cosa: hi ha joguines que mai passen de moda.
Imma
